recortes

Punt final al 35è Festival d’Almada

Text: Joaquim Armengol / Fotos: Gabriela Neeb in Proscenium, 18 jul 2018 notícia online

Tot festival de teatre brilla puntualment, les estrelles que s’hi passegen ofereixen la seva llum, algunes pàl·lidament, d’altres fulguren en tota la seva força i resplendor. Posem noms propis als estels: Pippo Delbono ha resultat, pel que sembla, una ombra obaga malgrat la seva La gioia; l’hongarès David Marton, en canvi, ha il·luminat dues nits amb La Sonnambula, un espectacle musical inclassificable, superb i virtuós, però amb una dramatúrgica d’opereta intencionada i paròdica.

Potser alguns recorden el seu desconcertant muntatge de Don Giovanni al Mercat de les Flors, dins el Grec del 2012. Aquesta és, sens dubte, l’estela anticonvencional i feridora que segueix Marton: esmicolar amb brutalitat i talent l’òpera clàssica a través d’una desconstrucció burlesca del gènere, amb armes pròpies, efectives i serioses: la música (trompeta, orgue, clavicèmbal, teclats i piano), el bel canto i la cançó. Si el tema del tendre amor entre Amina i Elvino va oferir a Bellini la possibilitat de fer palesa la seva inspiració lírica, Marton fa combinar les llargues melodies bellinianes amb la irrupció i l’estrèpit de la música moderna, en una lluita singular de gèneres, gràcies a un talentós conjunt singular i multi-ètnic d’intèrprets musicals i cantants fora de mida, extraordinaris.

No sé, diria que Marton fulmina els llibrets, tan inflats sovint de sensibleria, melodrama i vanitat, que serveixen d’inspiració a músics meravellosos; però -qui sap-, potser l’únic que pretén és reinventar el gènere operístic escabetxant-lo a través del teatre, potenciant-ne el joc irònic i anant més enllà de tota lògica narrativa. Es nota la petja que li van deixar les posades en escena dels seus papàs teatrals: Frank Castorf i Christoph Marthaler. No hi ha dubte que els ha sortit un bon fill, un que ja vola solet i alt, i les ales del qual no semblen pas de cera. Tanmateix, pareix que l’objectiu del director sigui el de compondre una escriptura escènica on tot tipus de llenguatges: actoral, l’escenogràfic, el cant i la música es combinin d’acord amb noves formes d’entendre el present, on la inventiva no tingui cap mena de jerarquia, si n’exceptuem la musical. Sens dubte que Vincenzo Bellini es deu remoure dins la seva tomba de la Basilica Catedrale Sant’Agata a Catània (potser d’enveja), perquè la recreació de Marton de La Sonnambula dóna curs a una imaginació descordada i lliure, desvetllant un món adormit on ningú (espectadors inclosos) no acaba de trobar la pau. Ja se sap, els triangles amorosos són turbulents.

Ara bé, em penso que la posada en escena també abusa del propi geni, repeteix en excés allò que dóna millor, la música i el cant, exhibint el fabulós virtuosisme dels intèrprets una vegada i una altra fins esgotar l’espectador més obsessiu. De la mateixa manera, podria estalviar-nos algunes estupideses escèniques irrellevants, però qui sap si aquest és l’humor fred d’un hongarès tan empeltat de germanisme!

Per cert, clou el festival el nostre Pep Tosar amb el seu meravellós i rutilant Federico García, ja ho veieu, no es pot demanar més.

Intèrprets: Hassan Akkouch, Paul Brody, Daniel Dorsch, Jelena Kuljié, Michael Wilhelmi i Yuka Yanagihara

Escenografia: Christian Friedländer

Direcció: David Marton

mostrar mais
Close
Close

Adblock Detected

Please consider supporting us by disabling your ad blocker