Lliçons d’Almada

Les arts escèniques de països lusòfons, en especial de Portugal i del Brasil, és d’uns anys ençà de les més potents del món. I, en bona part, es deu a la seva insistència en la contemporaneïtat, en un moment en què a Europa és el que prima. Sense una tradició abassegadora al darrere, no tenen Shakespeare, Txékhov o Brecht per muntar i, per tant, conviden francesos, anglesos o alemanys perquè els facin mentre ells es dediquen a repassar la pròpia història i a mirar què poden aportar de nou.

El Festival d’Almada n’és una bona mostra, de tot això. Les peces portugueses que hi passen són d’autoria pròpia o posades en escena de dramaturgs del nostre temps. Les de fora, o bé contemporànies o versions de clàssics. Així, per exemple, tenim l’alemany Peter Stein visitant els contes de Txékhov a Crisi di nervi, tre atti unici di Anton Cechov amb producció italiana. O tots uns clàssics com Bob Wilson i Lucinda Childs revisitant Relative Calm, estrenada el 1981. Fins i tot he pogut veure la traducció que Eduardo de Filippo va fer poc abans de morir de La tempesta de Shakespeare per a la companyia de titelles Carlo Colla & Figli.

A Portugal, a més, aquest 2024 és especial. Per la senzilla raó que celebren el mig segle del 25 d’abril, la revolta militar i popular que va acabar amb prop de 50 anys de dictadura. Un moment d’eclosió cultural i teatral, que ara reivindiquen amb orgull. El Teatro Nacional D. Maria II, per exemple, li ha dedicat tota la temporada. També ho ha fet el São Luiz Teatro Municipal, una producció del qual, Fonte da raiva, ha visitat Almada.

Fonte de raiva és una peça de Cucha Carvalheiro que parteix del Dansa d’agost de Brian Friel, en què un grup de dones unides per vincles de sang intenten viure en un món sense homes. Carvalheiro trasllada l’acció d’Irlanda a una dels pobles més pobres del país, el del títol, i situa l’acció el 1962, quan la protagonista de la història, ella mateixa en escena, tenia 8 anys. Fa un any que ha començat la guerra colonial a Angola, està tornant a la metròpoli molta gent i els joves portuguesos són enviats al front.

Carvalheiro juga constantment amb la peça de Friel, però també amb Les tres germanes de Txékhov i amb La casa de Bernarda Alba de Lorca. I sap com col·locar molt bé les seves peces, unes actrius esplèndides que ens mostren la duresa de la vida davant la repressió ideològica i la manca d’horitzons. La trama és senzilla, però no per això menys interessant. I la posada en escena és molt efectiva i bonica.

A l’altra cantó, tenim Além da dor (Beyond Caring), d’Alexander Zeldin. El muntatge de Rodrigo Francisco és l’únic que ha permès l’autor britànic fora de la seva pròpia companyia, la qual va ser l’any passat al Lliure amb The Confessions. Zeldin és, possiblement, el dramaturg anglès actual que més impacte està tenint, amb el permís d’Alice Birch. I l’obra executada per la Companhia de Teatro de Almada ho demostra.

Som al torn de nit en una fàbrica de processament de carn. Tres dones, contractades a través d’una empresa de treball temporal, arriben de fresc per treballar-hi catorze dies seguits. Cadascuna d’elles, la Grace, la Susan i la Becky, porta una motxilla pesada que aniran obrint i tancant durant la funció. Al seu voltant, en Phil, un altre treballador, però fix, un home, hi conviurà, hi conversarà i les escoltarà. Per sobre, el supervisor, l’Ian, un paio detestable.

La peça de Zeldin és d’un realisme social trasbalsador. És fàcil que els espectadors, habitants d’Almada, s’hi sentit reflectits, perquè ells també són, en molts casos, treballadors precaris que intenten sobreviure com poden: la Grace busca que l’estimin i no té un cèntim, la Becky pateix una invalidesa, la Susan no té on anar a dormir, i en Phil enyora la seva filla, a qui no veu. Els intèrprets saben molt bé què fan. I en certs moments ens hipnotitzen amb una història d’una gran humanitat.

Carvalheiro podria haver dit que versionava el Dansa d’agost de Friel i mantenir el títol, però passa que a Europa les coses es fan d’una manera diferent. Rodrigo podria haver dit que muntava Oncle Vània en una fàbrica, però quina necessitat en tenia si coneixia la peça de Zeldin, que té molt a veure, en el to, amb el clàssic de Txékhov.

A Almada també ha quedat demostrat que una peça de 1985, La tempesta, estrenada per la Compagnia Marionettistica Carlo Colla & Figli, pot haver caducat. Per molt que la traducció a l’italià sigui de De Filippo i que el muntatge sigui estèticament espaterrant, amb uns titelles gegants i uns decorats preciosos.

Alhora, hi ha textos clàssics que sembla que serveixen per a tot, però que són força traïdors. Ha estat el cas del muntatge d’Olga Roriz i João Brites de les Les mil i una nits, titulat 1001 Noites – Irmã Palestina. Una peça de teatre físic en què es parla de guerra, de feminicidi, de violència, i que compta amb la participació d’una ballarina provinent de la companyia Stereo48 Dance Company de Nablus (Cisjordània). El resultat final va ser una mica decebedor.

La setmana passada, al CCCB, vam poder veure un altre experiment que sí va oferir un resultat excepcional. Per una banda, teníem la coreògrafa i ballarina de Cap Verd instal·lada a Lisboa Marlene Monteiro Freitas. Per l’altra, el ballarí i coreògraf sevillà Israel Galvan. Dos mons aparentment oposats que, junts, van fer esclatar tots els al·lucinòmetres.

L’espectacle es diu RI TE i és un autèntic pols de tradicions, entre una artista que ens ha meravellat amb l’expressivitat dels seus espectacles, per la contemporaneïtat. I un altre que és una força de la natura i que no té cap por de ficar-se en jardins. Ell feia de mestre i quan se’n sortia, llançava un petó al cel, a la qual cosa ella responia amb una escopinada. Pura transgressió.

El teatre portuguès contemporani va molt més enllà de Tiago Rodrigues, el genial director i dramaturg, ara capitost del Festival d’Avinyó. Tenen coses a dir i saben apropiar-se de la tradició universal per oferir noves visions del món. A nosaltres, ens costa mirar enrere, no només al franquisme, sinó més a prop. De tant en tant, tenim un Nodi: de gossos i malditos. O un Victòria. O un Justícia. O un A tots els que heu vingut. O un El día del Watusi. O un Valenciana. Però són excepcions.