Édouard Louis, el poble i la valentia

Andreu Gomila in El temps de les arts, 12 Julho 2021 | notícia online

Tot sovint hi ha fenòmens teatrals que passem per alt. O ens arriben tard. Per una raó o per altra. No coneixem els belgues FC Bergman, mai no ha posat un peu a casa nostra el rus Kirill Serebrennikov, vam trigar molts anys a què ens visités la britànica Katie Mitchell… I ara sembla que ens passarà el mateix amb el francès Édouard Louis. Vam poder veure, a Temporada Alta 2018, ‘Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència)’, muntatge de Thomas Ostermeier sobre ‘Història de la violència’ (Empúries), però ens arribarà el que ha fet Ivo Van Hove sobre ‘Qui va matar el meu pare’ (Més Llibres) o el que ha aixecat Milo Rau a partir del mateix text i en el qual hi participa el mateix escriptor?

Al Festival de Teatre d’Almada hi he pogut veure el de Van Hove, amb el gran Hans Kesting interpretant els papers de pare i fill. El text, en ell mateix, és escruixidor. Louis explica la seva relació amb el seu progenitor. La seva bestialitat, com l’ignorava de petit, com repudiava la seva homosexualitat. I com, anys més tard, ja convertit en un home, torna a veure’l i descobreix una persona que és només un miratge del que era, amb poc més de 50 anys.

Com ha arribat fins aquí? Per què ha acabat així?, es pregunta l’escriptor. Un cop mort, Louis acusa directament primeres figures de la política francesa, de Jacques Chirac a François Hollande i Manuel Valls de ser els responsables del seu decés. Per haver retallat l’estat del benestar amb lleis, existents a tot els països del continent, que han empitjorat la vida de molts ciutadans.

Van Hove ha dibuixat una obra on tot el pes cau damunt un sol actor. Un intèrpret que és fins i tot més gran que el pare de Louis, però que té la capacitat de fer-nos oblidar aquest detall als cinc minuts de funció. Kesting fa de fill de 9 anys, de pare devastat, de fill ja gran que explica la història de la seva família, de pare jove que defuig la mirada del fill. Un recital.

El director de l’Amsterdam International Theatre va explicar a Almada que, en llegir el relat de Louis, va sentir-se totalment identificat. Tot i no provenir d’una família de classe baixa com l’escriptor, sí que es va criar, a Bèlgica, amb famílies com la seva, gent colpida per l’alcohol i els prejudicis. ‘White trash’, que en diuen els anglosaxons. El caldo de cultiu de l’extrema dreta europea. Louis en va fugir i per això és vital, la seva experiència.

“Volia donar veu a la gent que no té veu en el nostre teatre”, va dir Van Hove. Louis, a través de la literatura, de l’autobiografia, ho ha aconseguit i ara ha esdevingut la gran vedet dels grans directors que hi han vist un filó a l’hora de posar el mirall davant la societat, una cosa que molts havien oblidat i que l’esclat del teatre documental ha revifat. És com si s’hagués alçat un crit: menys estètica, més ètica!

Van Hove va anunciar que en els propers mesos estrenarà un altre text de Louis, ‘Combats et métamorphoses d’une femme’, relat en què l’autor explica la relació amb la mare, que va aparèixer a França la primavera passada.

El teatre europeu ha viscut molts anys d’esquena a la gent corrent, i no en parlem de les classes treballadores. A Barcelona mateix, espectacles com ‘La font de la pólvora‘ (TNC), de Llàtzer Garcia, va estar molts pocs dies a la cartellera. A Lisboa, al Teatre Nacional D. Maria II, on es va representar ‘Qui va matar el meu pare’, no hi era, el públic de qui parla l’obra. Però a Almada, ciutat obrera a l’altra banda del Tajo, sí que hi vam veure els afrodescendents sobre els quals versa ‘Omma’, peça del coreògraf francès Josef Nadj. No eren molts, però hi eren.

Rodrigo Francisco, director del festival, m’explicava que el que més l’obsessiona a l’hora de traçar la programació és que la gent d’Almada se’l senti seu i que puguin veure de tot. “Un festival”, em deia, “serveix per curar ferides i, alhora, obrir un parèntesi a la realitat”. No s’oblida que Joaquim Benite, el fundador del certamen fa 38 anys, va voler seguir l’exemple d’Avinyó, un festival creat el 1947 per Jean Vilar justament amb aquest objectiu, guarir.

El que explica Louis als seus textos autobiogràfics no dista gaire del que va escriure Bernard-Marie Koltès als anys 80 del segle passat, a ‘La nit just abans dels boscos’, a ‘Combat de negre i gossos’. Louis, però, està viu i ens posa davant dels morros el món que hem creat. És més directe que Koltès i posa noms i cognoms als responsables de la devastació.

A Almada, Van Hove deia que el problema és que els polítics han traït la classe treballadora perquè no saben, de debò, què passa quan retalles cinc euros les ajudes a l’habitatge a persones que en guanyen 700 al mes. El pare de Louis va patir un accident laboral que el va gairebé inhabilitar per treballar. Al cap de poc, la seguretat social va eliminar alguns dels medicaments que l’ajudaven a patir menys, després el van obligar a treballar, més tard van escapçar algunes ajudes. I va acabar morint en la cinquantena, sol.

Louis passa comptes amb el seu passat, la societat que li ha tocat i la família. I si el seu missatge ha venut milers de llibres és perquè tots coneixem històries com la seva. A ell, de gran, el van apallissar per gai, com narra a ‘Història de la violència’, així com van turmentar fins a la mort al jove Samuel Luiz fa pocs dies. Louis es va salvar. El gallec, no.

L’escriptor francès no ha tingut cap mania a l’hora de contar la seva experiència. I si, a sobre, puja a l’escenari, com farà a ‘The interrogation’, guiat per Milo Rau, encara millor. Si un Van Hove, un Rau, un Ostermeier, ho converteixen en teatre, en grans funcions, l’efecte es multiplica. Però tot passa per la valentia d’un home que va decidir trencar el silenci. N’haurien de ser més, molts més, i tenir les portes obertes de tots els teatres.